Una catalpa molt antiga, escultura natural amb branques serpentines primes, llargues i fascinants, ha deixat de refrescar la petita terrassa del Molí d’en Cassanyes. Domina la conca formada per la presa d’un rierol nat de les Alberes. El molí ja no funciona més, des de fa molt de temps. La comporta allotja el niu d’un exquisit troglotítid. Aquest rei menut en va fer el seu reialme. En l’aigua glauca, un deixant traeix una colobra ondulant, saturada de sol, a la recerca d’una ombra secreta. El vent enfolleix les branques de dos plàtans gegantescos plantats fa uns dos cents anys ençà. És aquí que viu i treballa Sébastien Frère. Lloc ric de memòria.
Ser el fill d’ Henri Frère, molt amic de Maillol, no és gens innocent. Imagino els dos escultors deambulant sota les frondes, entre els acants, en aquest lliure i gran jardí natural on vagaregen divinitats tel·lúriques. Aquí, potser, ha nascut el desig d’il·lustrar Virgili. I la mare de Sébastien assegura amb la seva presència forta la memòria del poeta Josep Sebastià Pons, el seu pare, del qual el nét porta un dels seus noms. Aquí, Sébastien torna a esdevenir Sebastià. Vet aquí per les fonts, els pol·lens, els adobs de l’ànima i del cos. L’arrelament és català. Les arrels donen a l’arbre els seus brancams.
Quedava a l’home, esdevingut artista, emprar oportunament eines majors i complementàries : l’esguard i la mà. Primer ceramista, durant més de quinze anys. He conegut pintors que han treballat l’argila. Gest neolític del descobridor de foc. Sempre en van portar la marca. Sébastien Frère en fa part. Veig en la seva pintura les traces de l’artesanat més antic: empremtes, gravats, cisellades, grattages, revestiments, colors movents. Tot fa signe. Poc importa saber, com i per què, si és la mirada que dóna a la mà l’ordre de les veladures, de les esgarrapades, de les engomades i de les transparències. No, no és l’atzar que pinta, sinó un home del qual el camí està fet d’experiències, i que inventa.
La crítica no és el meu fort. Davant d’una obra, només sé callar-me. Per a millor sentir, absorbir. Formular l’emoció o la sensació seria destruir-les. És inútil tornar a la qüestió caducada: abstracte o figuratiu? Sabem des dels pintors Fauvistes i Cubistes, que el subjecte no fa la pintura. L’obra és l’única realitat que importa, i no pas la poma o la Sainte Victoire. La pintura és el seu propi subjecte.
Encara una paraula: Sébastien Frère, ceramista, mestre del foc, posseeix l’art de coure els aliments. Els seus plats són pintures comestibles. Aquí encara es retroba, qualitat altament catalana, una destresa incrustada en la memòria ancestral. S’ha de tenir l’ull, el nas, l’orella, el gust i una destresa manual. Els cinc sentits en acció, en aquest país de totes les gormanderies en què el gran art és viure.
Frédéric Jacques Temple
Aigues, 2008