La memòria i la imaginació són estranyes. Així que el meu últim gran format sobre llenç va prendre forma a partir del record d’un profund gorg en el qual pescava de petit. Volia representar, en aigües fosques, els reflexos de les roques, el fullatge i primer de tot els del cel. Un cop col·locades, aquestes reflexions celestes van prevaler sobre el primer projecte, inundant-lo amb la brillantor d’una llum marina contemplada el dia anterior. La imatge antiga va ser coberta, mentalment i després físicament, pel fresc record de l’últim, deixant brillar la primera composició.

També passa que, depenent de la inclinació de l’eina o del moment, el dibuix canvia. Així que, aquesta dona porta un puput i un bec, o aquestes pedres prenen corbes humanes. Salts idèntics em porten a diferents registres estilístics, de vegades en un mateix dia. Si hi ha una cosa que els uneix, és la textura. Aquest és el cas dels treballs sobre tela on les superfícies es teixeixen i sovint es tracten mitjançant superposicions d’esmalt, però això és encara més evident sobre paper. La seva impressió depèn de la densitat de la pintura col·locada, de la qualitat del suport i de l’orientació o força del gest. Després neixen eixams, núvols, fons d’aspecte natural, que poden jugar en contrapunt a un dibuix simplificat per, en el millor dels casos, una harmonia definitiva.

Aquesta recerca de la immediatesa em recorda l’exclamació de Germain Bonel*, un home càlid i un gran pintor amb instint: Ah…! Fer una obra d’art d’una tirada !

També em recorda al títol d’un text que el poeta Max Rouquette* va escriure per a la presentació d’una exposició del seu amic Henri Frère*, concretament “Al meu únic desig”. Lema de la Dama amb l’Unicorn que em complau fer-la meva.

Sureda, juliol de 2022

*Germain Bonel, pintor català, 1913-2002
*Max Rouquette, escriptor occità, 1908-2005
*Henri Frère, escultor i pintor, pare de Sebastià, 1908-1986