Lire : page 1 – page 2

Aquest artista, fill de l’escultor Henri Frère, ha estat conegut des del començament dels vuitanta sobretot com a ceramista.   Des de 1990 torna a la pintura i s’hi  dedica exclusivement.

D’exposició en exposició, de Ceret a Amsterdam, d’Egipte a Thailàndia, Sébastien Frère afirma la seva nova forma de fer.

Estimat en 1992 per Jordi Savall, Premi Catalunya Nord, va cridar l’atenció dels organitzadors del festival de video d’Estavar-llivià, els quals li  han demanat la creació del cartell del festival d’aquest mes de juliol.

El seu nom segueix així els de Cesc, Cosme Estève, jean louis Vila, Serge Fauchier, Joan Guinovart… Tots ells “juguen al pati dels majors”.

Format a la bona escola de l’ofici, de la passió i de l’integritat (el representant regional dels quals continua essent Germain Bonel), Sébastien Frère no és un creador de semblant precipitat. Pintor “entre dues escriptures”, allò figuratiu i allò no figuratiu, i nodrit de “cultura plural”, ple de viatges i de lectures, construeix un camí que cal tenir en compte.

Al principi per aquesta manera alternativa, gràcies a la qual recorre i ocupa l’espai del quadre. Aquí per una “construcció” llegible, gràfic de signes naturalistes o arquitectònics (fullatge, tanques, arcs o portes).

Allà per una disposició dramatitzada o equilibrada de forces verticals o corbades, de “superfícies” o “interiors”.

El paisatge, més en les estacions i en els climes que en la geología, apareix sovint al començament dels treballs de Sébastien Frère. El còdol, la roca i l’aigua adquireixen un valor no solament “físic”. El seu “diàleg”, sempre en clarobscur, suggereix alguna cosa simbòlica, o, fins i tot, alquímica si s’indica en el binomi “aigua negre/aigua roja” o la condensació “roig/blau”. L’extrem Orient, Egipte, Borges, Kenneth White o el poeta Josep Sebastià Pons (el seu avi) no es troben massa lluny.

Un altre tema és L’Ull (cosmic, volcànic, vertiginós), al voltant del qual Frère, persona observadora tant com contemplativa, ha centrat la seva recerca per el cartell d’Estavar (com ho testifica un eloqüent discurs de treball).

La tècnica dominant d’aquest amant del Foc i de l’Aigua (en Frère el riu es una font d’ombres i de somnis), d’aquest romàntic modern que coneix el pes de les cendres i el preu de les ruïnes tot i que esborralla les pistes, es l’acrílic sobre tela, paper o fusta.

Al servei d’una doble polaritat, d’un doble “règim pictòric”, de vegades Frère, entusiasta constructor, frueix d’una densitat de matèria i crea situacions visuals (més que d’imatges) per superposicions de marrons, ocres, negres o verds; a vegades més parc i espontani prefereix la línia, la voluta i la textura, i obté una paleta més atapeïda (vegeu una monocromia), amb més espai i més transparència, més fluïdesa i més “suspensió”.

Article de Jacques Quéralt
sobre l’exposició  de pintures al Palau dels Reis de Majorca
i el cartell de l’XI Festival Video d’Estavar-llivià, 1993

Notes:

Henri Frère (1908/1986) Pintor i escultor amic i deixeble d’Aristide Maillol. Ha publicat l’any 1956 Conversations de Maillol (edicions Cailler, Genève 1956).

Germain Bonel amb François Desnoyer i Andreu Susplugas, oncle de l’artista, els pintors amics de la família.

Josep Sebastià Pons (1886/1962) Escriptor d’expressió catalana i francesa. Autor de poesies, contes, obres de teatre. Amic de Maillol, l’escultor de Banyuls de la marenda.

Jaume Quéralt
L’indépendant, 1993