També passa que, depenent de la inclinació de l’eina o del moment, el dibuix canvia. Així que, aquesta dona porta un puput i un bec, o aquestes pedres prenen corbes humanes. Salts idèntics em porten a diferents registres estilístics, de vegades en un mateix dia. Si hi ha una cosa que els uneix, és la textura. Aquest és el cas dels treballs sobre tela on les superfícies es teixeixen i sovint es tracten mitjançant superposicions d’esmalt, però això és encara més evident sobre paper. La seva impressió depèn de la densitat de la pintura col·locada, de la qualitat del suport i de l’orientació o força del gest. Després neixen eixams, núvols, fons d’aspecte natural, que poden jugar en contrapunt a un dibuix simplificat per, en el millor dels casos, una harmonia definitiva.

Aquesta recerca de la immediatesa em recorda l’exclamació de Germain Bonel*, un home càlid i un gran pintor amb instint: Ah…! Fer una obra d’art d’una tirada !

També em recorda al títol d’un text que el poeta Max Rouquette* va escriure per a la presentació d’una exposició del seu amic Henri Frère*, concretament “Al meu únic desig”. Lema de la Dama amb l’Unicorn que em complau fer-la meva.

Sureda, juliol de 2022

*Germain Bonel, pintor català, 1913-2002
*Max Rouquette, escriptor occità, 1908-2005
*Henri Frère, escultor i pintor, pare de Sebastià, 1908-1986

Quedava a l’home, esdevingut artista, emprar oportunament eines majors i complementàries : l’esguard i la mà. Primer ceramista, durant més de quinze anys. He conegut pintors que han treballat l’argila. Gest neolític del descobridor de foc. Sempre en van portar la marca. Sébastien Frère en fa part. Veig en la seva pintura les traces de l’artesanat més antic: empremtes, gravats, cisellades, grattages, revestiments, colors movents. Tot fa signe. Poc importa saber, com i per què, si és la mirada que dóna a la mà l’ordre de les veladures, de les esgarrapades, de les engomades i de les transparències. No, no és l’atzar que pinta, sinó un home del qual el camí està fet d’experiències, i que inventa.

La crítica no és el meu fort. Davant d’una obra, només sé callar-me. Per a millor sentir, absorbir. Formular l’emoció o la sensació seria destruir-les. És inútil tornar a la qüestió caducada: abstracte o figuratiu? Sabem des dels pintors Fauvistes i Cubistes, que el subjecte no fa la pintura. L’obra és l’única realitat que importa, i no pas la poma o la Sainte Victoire. La pintura és el seu propi subjecte.

Encara una paraula: Sébastien Frère, ceramista, mestre del foc, posseeix l’art de coure els aliments. Els seus plats són pintures comestibles. Aquí encara es retroba, qualitat altament catalana, una destresa incrustada en la memòria ancestral. S’ha de tenir l’ull, el nas, l’orella, el gust i una destresa manual. Els cinc sentits en acció, en aquest país de totes les gormanderies en què el gran art és viure.

Frédéric Jacques Temple
Aigues, 2008